LA SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA 1909
SINOPSI (Català)
Se’n fan 100 anys dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona, una revolta de caràcter premonitori que dibuixà el panorama del segle XX a Catalunya.
La pèrdua de les colònies el 1898, la Guerra del Marroc i les contínues tensions entre republicans, conservadors, catalanistes, espanyolistes i anarquistes, esdevingueren el caldo de cultiu que, en set dies, culminà amb la devastació moral de la ciutat de Barcelona. Set dies tràgics que convertiren una vaga en rebel·lió social… Set dies sagnants d’enfrontaments entre ciutadans i guàrdies civils… Set dies de barricades, incendis provocats i crema de convents… Però, sobretot, set dies que posaren en evidencia la ineficàcia dels partits polítics, la falta d’escrúpols de la burgesia catalana i el caràcter revolucionari d’una gent que sempre ha lluitat per sobreviure.
La Repressió deixà més de 2.000 processats i 5 execucions a les fosses del Castell de Montjuic, entre les quals la de l’il·lustre pedagog i fundador de l’Escola Moderna, Francesc Ferrer i Guàrdia.
*Editat per Cossetània Edicions.
CAPÍTOL 1
La vida el 1900
La ciutat de Barcelona és la força motriu de Catalunya, però també és meca de terroristes des de fa tres dècades. La lluita mantinguda amb Madrid per la independència de la regió catalana i el control anarquista del moviment obrer marquen la vida dels barcelonins de principis del segle XX. El 1900 són 537.354 habitants, dada que no deixa de créixer gràcies a la immigració de les àrees rurals. Per la seva situació geogràfica, la metròpoli gaudeix d’un estret contacte amb la resta d’Europa i disposa d’un dels principals ports del Mediterrani. La seva orientació cosmopolita enriqueix moviments com la Renaixença catalana, que troba la seva màxima expressió en la literatura, el teatre, l’òpera, etc. Aquesta resplendor contrasta amb el 48% d’analfabetisme entre els habitants d’edat superior a set anys, un dels percentatges més elevats d’Espanya.
L’eix de l’economia catalana es troba en la indústria tèxtil cotonera.
Reinventant la qualitat de vida
La llum elèctrica, el telèfon, el fonògraf o l’ascensor elèctric ja són presents a la ciutat o estan en fase de perfeccionament, igual que la màquina de vapor, el ferrocarril, el telègraf o la fotografia. Amb l’objectiu de revifar la qualitat de vida a l’urbs, es millora la canalització de l’aigua i els sistemes de calefacció als habitatges, el que anomenen moda higiènica. S’inventen els primers cotxets plegables per a les criatures, fets primordialment per anar en tramvia i per adequar-se a la mobilitat d’una ciutat ostensiblement creixent. Un fita important és la propaganda que des dels grans magatzems Bon Marché es fa de les escales mecàniques, un invent indicat especialment per a teatres, estacions i magatzems. L’anunci destaca que en un dia han arribat a pujar-hi 15.000 persones.
Consumisme novell
Amb l’aparició dels grans magatzems, el consumisme passa a formar part de la vida quotidiana de la població barcelonina. Als Grandes Almacenes El Siglo es comercialitzen tot tipus de productes produïts en sèrie que imiten els articles exclusius de les botigues de luxe. Així, els mobles i els objectes de la casa es poden comprar a preus més mòdics.
És possible trobar-hi penja-robes, llits, lavabos, bressols, tauletes de nit, bidets, taules, bufets, prestatgeries, llibreries…, articles per a la casa que es complementen amb catifes de totes classes i preus, cortinetes i cortines.
Per a la neteja, hi ha la secció d’estovalles i plomers, que compta amb raspalls, escombretes i escombres diverses (el tipus Bissell és conegut perquè és especial per a catifes, cortinetes i linòleums per a habitacions). A la secció de raspalls es venen raspalls i raspalleres, tenalles per a ondular els cabells, llemeneres de cautxú endurit o de marfil, jocs de pintes, capses amb agulles de ganxo, aparells per a sostenir els bigotis, miralls, capses, jocs de tocador, saboneres, pots per a pomada, flascons… A l’apartat de perfumeria hi ha sabons d’enciam marca El Siglo, olis, brillantina, aigües, llets i capses de maquillatge en pols, esponges, borles, polvoritzadors de les millors marques nacionals i estrangeres… Evidentment, no pot faltar la unitat de paraigües, ventalls i ombrel·les. Per viatjar, la secció de mons i maletes ofereix tot tipus d’articles vienesos, barreteres i sacs.
És el naixement d’un nou panorama on tot es pot vendre; de l’elitisme es passa al consumisme.
Pel que fa a l’àmbit domèstic, tota bona família de Barcelona té un piano. La majoria apunta els més menuts a escoles especials per aprendre a tocar-lo. D’altra banda, tota família obrera disposa d’una màquina de cosir, ja que gran part de la roba que porten es talla i es cus a casa. En el cas de les famílies benestants, encarreguen la confecció a mida o van de compres als grans magatzems comercials.
Edison, l’inventor social
El Mag de Menlo Park, com és conegut Thomas Edison entre els seus conciutadans nord-americans, és entrevistat al seu laboratori pel periodista Felix Ferrero, de La Vanguardia. “Sempre he treballat per les classes menys afortunades; tots els meus invents les han afavorit”, afirma l’inventor en l’entrevista publicada el 21 de juliol. Lallum elèctrica dóna llum barata; el fonògraf permet escoltar la música que s’esculli per pocs diners; el cinematògraf procura diversió amena com mai, i els
tramvies ofereixen l’oportunitat de desconnectar i respirar aire pur fora de la ciutat. El seu estudi, que es troba en una espècie de barraca de maons, és senzill, d’uns 20 metres quadrats de superfície, separat de la resta de l’edifici per una paret de fusta.
Ferrero escriu que Edison produeix la impressió d’un obrer incansable, que gaudeix treballant i que no es cansa mai. És fidel a la seva citació “el geni és un dos per cent d’inspiració i un noranta-vuit per cent de suor”. Per descobrir els filaments de carbó dels seus llums incandescents, les bombetes, ha hagut de provar més de mil espècies diferents de fustes i fibres, passant nits sense dormir, fent-se portar el menjar de casa seva i rebutjant veure la família. Aquest petit globus de cristall il·luminat comença a poder comprar-se a Barcelona per 60 o 70 cèntims a cal lampista.
La industrialització
Efectivament, l’arribada de la indústria simplifica també moltes de les tasques domèstiques a les classes populars. L’aparició de les cuines econòmiques, la majoria fabricades per la marca Cañameras, els safareigs mecànics, les màquines de rentar al vapor, de planxar i de cosir fan la vida més fàcil sobretot a les dones, que fan les feines de casa. Amb la instal·lació de l’aigua corrent, alguns tinters i venedors d’aigua ambulants deixen de passar per les cases. Existeixen banys públics municipals on es permet, per una quantitat mòdica, dutxar-se amb aigua calenta, sabó i una tovallola neta. Les necessitats corporals diàries acostumen a ser cobertes en excusats o comunes, denominades comunament felipes en memòria de la figura de Felip V i situades als patis i a les galeries dels edificis.
Fabricants d’aire
Cap a finals del segle XX, la idea de fabricar oxigen de forma industrial a partir d’aire liquat resulta estranya, però el 1902 es fa possible gràcies a l’enginy d’un savi com Georges Claude i al talent d’un industrial com Paul Delorme, que creen a París el grup Air Liquide. El 1909 es funda la Societat Espanyola de l’Oxigen per atendre les necessitats dels usuaris de gasos industrials i medicinals, i així és com Air Liquide aterra a Espanya. Aquest esperit pioner i de servei el manté fins a reorganitzar la seva estructura per ampliar el seu mercat internacional. Es diversifica adoptant nous noms, com Air Liquide Medicinal, dedicat al sector de la salut; Air Liquide Espanya, especialitzat en gasos i serveis, i Air Liquide Welding, orientat al sector industrial d’equips i materials per al soldatge.
Culte al cos
Comença en aquesta època a difondre’s la pràctica de l’esport, fins aleshores hàbit d’una minoria. Destaquen les curses de cavalls i l’esgrima. Seguint la resta d’Europa, apareixen els primers gimnasos, que influeixen en el creixent interès per la cura del cos. Així, per exemple, al Gimnasio Solé, d’on sorgiran projectes esportius com el FC Barcelona o el Club Natació Barcelona, es realitzen concursos d’aixecament de pes. Es creen camps d’esports, com el del carrer Muntaner o el velòdrom Parch Sport. A més a més, alguns ciutadans i ciutadanes comencen a agafar la bicicleta, i d’aquesta manera neixen els clubs ciclistes, com la Unión Velocipédica. A partir d’aleshores, la imatge de la dona moderna es representa com una jove dinàmica, amant dels esports i que va en bicicleta. Es fan excursions ciclistes els diumenges que reuneixen cada cop més aficionats. D’altra banda, es difon la pràctica de la natació, impulsada pel Club Natació Barcelona, el primer club de nedadors d’Espanya. Bernat Picornell el funda el 1907 després d’organitzar, juntament amb amics del Gimnasio Solé, el primer campionat d’Espanya i el Match International de waterpolo. El 8 de juliol de 1909, Picornell guanya el Concurs de Rescat de Nàufrags organitzat pel mateix Club.
El camp del carrer Indústria
El 14 de març de 1909 el FC Barcelona juga el seu primer partit en aquest camp del carrer Indústria, el primer en propietat del club, popularment conegut com L’Escopidora. Aquest terreny de joc —ubicat entre els carrers Indústria, Urgell, Villarroel i Londres, ocupant tota una illa de cases— disposa d’una tribuna de dos pisos —l’orgull del barce- lonisme, ja que cap altre camp en té— i la seva capacitat és de 6.000 espectadors. És també el primer camp a Espanya amb il·luminació artificial. El rectangle de joc fa 91 metres de llarg per 52 d’ample. No té tanques de protecció que separin el terreny del públic. Al lateral i als gols, nord i sud, hi ha cinc fileres de bancs de fusta; els costats enllacen amb una graderia de dos pisos, on, al centre, a la part més alta, oneja la bandera del club. Darrere del bancs de fusta se situa el públic de general. D’aquí sorgeix el mot de culés per a tots els barce- lonistes, ja que, quan s’asseuen sobre les barres de ferro dels bancs, des del darrere es contempla una exposició de “culs penjants”.
Hi ha dues entrades: la principal del carrer Indústria i una de més petita, al carrer Urgell, per als socis. Darrere la graderia hi ha un xalet i, a sota, un bar que dóna a l’interior, davant d’una gran esplanada. L’estadi no disposa de vestidors ni dutxes, els jugadors es canvien en una petita habitació del xalet i, després dels partits, es renten a l’aire lliure amb una palangana i una gerra d’aigua freda. És amb aquest encant del camp del carrer Indústria que el Barça viu la seva primera expansió social i esportiva, amb la conquesta del primer Campionat de Catalunya (1909-1910).